De l’explotació a la protecció i al retorn de la naturavisió.

RESUM:
Els boscos formen part del nostre paisatge i ens mostren l’evolució de la nostra relació amb la natura. Des dels anys 60 la superfície forestal ha augmentat a Catalunya però al llarg de la història haviem assistit a una desforestació constant, segueix essent-ho a escala global.
Des de la racionalització el bosc es veu com un recurs. Amb la silvicultura es busca la persistència i la conservació però s’acaba considerant al bosc un capital a administrar. La gestió forestal, sobretot si busquem la millora qualitativa dels boscos, està esdevenint cada vegada més complexa ja que ens hem trobat l’herència d’un abandonament rural, una disminució del valor de mercat durant molt temps dels productes directes, els efectes d’un canvi climàtic global i una disminució de biodiversitat.
El bosc simbolitza la idea d’equilibri, és autosuficient, dinàmic i autoregulat L’únic que pot justificar la nostra intervenció és la resolució dels problemes que sorgeixen en la interfície natural-urbà i l’ús dels recursos. Així doncs, si cal intervenir – que cal- ha de ser una gestió integral sense models silvícoles fragmentats, adaptativa, preventiva i basada en el principi de la mínima intervenció en tots els espais, no només els que decidim protegir. Hem de poder incloure tots els valors del bosc, no només aquells que tenen preu de mercat, i per això cal que des de l’administració es facin polítiques de valorització dels recursos ecosistèmics entre ells els valors culturals, socials, emocionals i de millora de la salut i també espirituals.
Per poder afrontar aquest repte i garantir la supervivència ens cal abraçar el principi femení en quan a sensibilitat en la concepció de la vida i la relació amb el món. Hem de reprendre la relació de cooperació i cura, el sentiment de pertinença i tornar a percebre’ns natura. Cal recuperar la consideració de sacralitat dels espais i de tots i cadascun dels éssers.